woensdag 18 november 2009

Ariadna

Ariadna

T'esper amb ganes, amb il·lusió... amb emoció... paternal.

Quan hi pens, se'm remou tot i em venen de cop totes les pors, els dubtes, les alegries i les emocions.

Desig que ens veiem a l'abril, i alhora no hi vull pensar, per si de cas.

Som a una espiral d'embulls, la més humana que he viscut mai.

zaterdag 15 augustus 2009

De grote mensapen


Ik ben weer in de zoo van Leipzig geweest.
Ik blijf drie maanden op de Max Planck Institut für Evolutionere Antropologie.


Daar kunnen de wetenschappers de vier species van grote mensapen onderzoeken.
Daar staat een gorilla.





We noemen ze dieren, maar als je een paar dagen de zoo bezoekt, en je kunt zien wat zij kunnen doen...
ik weet he t niet meer. Maar mischien is dier geen goed woord voor deze grote apen.


Dit is een bonobo, Joey, heet hij.




Het is echt spanned als zij in de ogen kijken...

Wat denken zij over ons op dit moment?

Zijn zijn hersens inderdaad zo beperkt? Of het is alleen maar, dat wij dat denken?

Zij is een chimpansee en heet Alexandra.








Chimpasees kunnen sommige gereedschappen heel goed gebruiken.












De orang-oetans hebben geen problem om in de ogen te kijken, niet zo als de gorillas.


Dit is een baby van orang-oetan een haar moeder. Echt leuk.









In iedere geval, naar deze tijd in de Max Planck, naar de seminaren en conferenties over genetica, primatologie en psicologie denk ik niet meer het zelefde over de mensapen.


Hoewel er een verschil is, natuurlijk.













Of niet?
Inderdaad, volgens de primatologie en biologie, zijn wij alle ook grote mensapen.

donderdag 6 augustus 2009

Notícies de la genètica del Max Planck

Avui, a la fi, he assistit a un seminari que feia en Johannes Krause, per a mi un científic brillant (el de l'esquerra de la foto).
Ens ha estat parlant dels procediments, ja força coneguts, per a extreure ADN antic (l'esterilització, la PCR, etc). Però un repàs del tema de mà d'un dels que més feina fa amb ADN neandertal és, simplement, una passada.

Ha estat un bon seminari on he recordat molts dels conceptes que he fet a classe de genètica enguany, al màster.
Però allò que m'ha sorprès més és quan ha comentat que havien demanat una mostra del clàssic Cro-Magnon per a fer-ne l'anàlisi.
Quan la feren, varen veure coses rares, marcadors que els sobtaven. Concretament la mostra tenia un haplotip molt comú, el T.
Ja amb la mosca darrere l'orella, decidiren fer una altra prova de C-14.
Idò resulta que la mostra no tenia més de 700 anys, en altres paraules, un medieval.
M'ha caigut el bolígraf de la mà.
Sospiten que qualcú del museu ha barrejat els òssos, però fins que no hi hagi noves datacions, el Cro-Magnon queda en entredit.

Per a flipar.

Darrerament, en Svante Pääbo (dreta de la foto), comenta molt una idea, que anys en darrere no deia: "de moment no hem trobat proves que hi ha hagués aportació genètica per part dels neandertals en els humans moderns. Però si hagués estat així, hauria estat poquíssima, amb molt poca repercussió. "
El meu company i amic, el biolingüísta Txuss, em va passar fa setmanes aquest video on ho podreu sentir.
MAPPING THE NEANDERTHAL GENOME [7.4.09]
A Conversation with Svante Pääbo

I de moment fins aquí puc llegir. Just diré que hi ha rumors a les fosques, una ombra podria haver tornat a l'est, el rumor d'un temor sens nom es remou inquiet...

En saber més del cert de veres, ho comentaré.

woensdag 22 juli 2009

El gap teòric


Avui he llegit un article que l'he estat ajornant des de fa molt. Bé, he llegit més d'un article, però concretament un, d'en Longa & Lorenzo, m'ha agradat força. És curiós com van les coses. El tenia de feia molt i no hi havia manera de posar-m'hi, sempre apareixia qualque cosa que o bé era més important (la típica feina per ahir) o bé semblava més interessant, o bé en aquell moment no tenia ganes.

Supòs que això havia d'anar així. Precisament ara que ja tenc decidit que una bona part de la mea tesi parlarà de l'adquisició del llenguatge, em trob a Leipzig, al Max Planck. Vaig descobrir per a la meva sorpresa que la companya que seu darrere meua es dedica a l'adquisició del llenguatge i em va comentar que al Journal Club havien llegit Lorenzo & Longa 2009, Beyond generative geneticism: Rethinking language acquisition from a developmentalist point of view. Em va sorprendre perquè per ací les teories generativistes no abunden precisament. La llàstima era que no estava a la llista del Journal i per això me l'havia perdut. Xerrant-ne d'això i d'allò em va comentar que s'havia sorprès de veure que en el fons (gràcies a la lectura d'aquest article) la teoria actual del minimisme sobre l'adquisició del llenguatge i la Usage-Based Theory of Language compartien moltes més coses en comú que no es pensava.


Estava acabant la darrera assignatura sobre tècniques de neuroimatge i no podia, però igualment me'l va passar, el vaig imprimir i l'he llegit mentre anava i tornava en avió cap a Mallorca. Molt bon orticle. Molt aclaridor. Hi citaven el que he llegit avui i vaig pensar, au, som-hi ja. Idò feia molt de temps que no llegia un article tan ben fet però sobretot tan útil. com he apuntat, aquesta vegada els autors estan invertits: Longa & Lorenzo 2008, What about a (really) minimalist theory of language acquisition?

L'he llegit de seguida, sense aturar, perquè realment era molt interessant. Tots els dubtes que sempre tenc i que em provoca la gent quan em demanen sobre el generativisme o el minimisme - del tipus, la GU com la consideraven abans; i ara?; la ment abans era considerada modular (seguint Fodor), ara també, no? etc - . Aquest article, un treball dur, de picar pedra dia rere dia, posa de relleu que la gent està embullada amb els conceptes més importants de la teoria. Hi examinen un munt d'articles sobre adquisició del llenguatge i demostren que cadsacú pren els conceptes que vol, però sobretot que més de 10 anys separen les concepcions que en tenen els minimistes d'aquelles amb les quals treballen els adquisicionistes. En fi, com diuen ells, un gap teòric d'una dècada separa els uns dels altres.

Aquesta setmana vaig anar a un Journal Club de psicologia evolutiva. Crec que la setmana que ve podré anar a un d'aquisició del llenguatge, a més a més d'un parell de Lab Seminars, un de lingüística i un altre de genètica. Mem si la feinada que tenc per fe m'ho permet de fer tot.

maandag 6 juli 2009

Ja som al Max Planck

Ja som a Leipzig, fent una altra vegada una estada a Alemanya, aquest cop com a doctorant.


El Max Planck és quelcom impressionant. Les coses com són.
Veure amunt i avall cada dia personatges com en Pääbö, Tomassello, Call... la veritat és que poc m'ho pensava fa un any.

En un sol edifici es concentren estudis de primer nivell sobre antropologia, genètica, cognició comparada i lingüística.

No hi ha res com tenir un govern al darrere amollant duros i duros. I ben invertits. La quantitat de publicacions que aporten, la quantitat d'experiments que duen a terme cada setmana fa alçar les celles, com a mínim.

Aquesta ciutat en té tres, d'Instituts Max Planck. A la ciutat veïna de Dresden, uns altres tres. Si no vaig errat, cada Bundesland en té com a mínim un, la qual cosa em pareix una bona política de cara a la investigació i a la promoció dels diferents Bundesländer. De fet, visc a l'edifici que tenen per als visitants que dirigeix el MP de matemàtiques. La meva companya de laboratori a Palma vindrà a l'agost a aprendre al MP de neuropsicologia, el qual no deixaré de visitar.

Haurem d'aprofitar tant com puguem aquests tres mesos a Saxònia.

maandag 1 juni 2009

Ways to protolanguage

Finalment, m'han acceptat a un congrés a Polònia. N'estic molt content!
És sobre evolució del llenguatge, precisament el tema central de la meva tesi.

La xerrada es titula "Faculty of Language: descent with modification". Supòs que enguany que he tingut Darwin per pa i per sal, ha acabat influint-hi (també hi ha un article d'en Marcus amb unt títol semblant, però d everes que no hi ha influït). El tema és l'actual estat del concepte de recursió, segons Hauser et al. (2002), les dades dels estudis d'altres espècies i com encaixa això en els estudis de paleoantopologia, genètica de poblacions i la teoria de l'evolució en general.


Ara just em queda acabar unes assignatures (Cognició Comparada i Exploració ARE en processos cognitius), investigar el Max Planck a fons, la ciutat de Lepizig a fons, preparar l'Oktober Fest (tenc un compte pendent hiustòric amb ella) cercar hotel a Torun, investigar si és ver que només puc anar-hi en tren des de Lepizig (vuit hores, buf..!), i acabar de decidir el tema del projecte d'investigació d'aquest segon màster (segurament un desenvolupament d'una qüestió de les que plateig a la xerrada; en una hora tenc una reunió amb el meu tutor de tesi per a decidir-ho) i finalment decidir amb el grup què presentarem a l'EVOLANG 2010. A més a més, és clar, de sol·licitar els ajuts per a congresos i etc.

També he d'investigar quines cevesses tenen a Polònia. A Txèquia, és clar, però a Polònia?

De moment he trobat la Grodziskie. Ja ho veurem, va dir un ceg.





maandag 23 maart 2009

Scoop (out)

A la fi he acabat l'article. Evidentment, 37 pàgines, que si no, no és de lingüística (mínim, sempre, 20).
I m'ha encantat. I m'ha fotut molt.
Un company mig britànic em va dir que l'expressió per a això era "to scoop", que és quan treuen quelcom amb una cullera. Això expressa el fet que, després d'haver escrit un draft, fart ja de llegir i llegir, he pogut comprovar com la meva pobra imaginació no ha estat capaç sinó de refer una cosa que ja estava feta. I del 2005, a més a més. Justament l'únic article que no havia llegit dels que tenia d'en Fitch.
Per cert, que bona part d'una altra idea que tenia també la hi comenta. És a dir, que me n'han tret amb cullera i m'han pegat una puntada de peu com si fos una pilota.

L'article és fantàstic. És un review esplèndid que comenta tot allò que s'ha fet fins a la data sobre estudis que podrien ser classificats de biolingüístics (una mica la meva idea inicial). És un exemple de saber i de coneixement. Lectura obligatòria, a parer meu, per a tot aquell que vulgui dedicar-s'hi.

Em diuen que la part bona és que, com a mínim, he escrit coses que va escriure un home com Fitch. Només que 4 anys més tard (molt més malament i molt més ordenat; també era just el primer esborrany, però igualment). Em diuen, que ara només he de continuar llegint fins a posar-me al dia. I què collons vol dir això? Quan s'acaben les lectures? Quina sub-branca de la ciència no he tocat encara? Evidentment, la cosa no té fi. Costa d'assumir.

I la veritat és, que si no m'ho prenc així, no anirem enlloc. Si com a mínim la meva llengua nadiva fos la llengua actual de la ciència! En fi...

La pila d'articles torna a ser al seu lloc (elements nous, però continua allí). El dossier de genètica em mira amb cara d'entremaliat, de polissó que deim a Mallorca. I els llibres fan una cara llarga i resignada, perquè saben que molt poques vegades els he acabat completament.

És com una selva amazònica, però al contrari que la real: aquesta avança sense aturar.

donderdag 26 februari 2009

El meu abast


Si fos un Sintagma, tendria un abast més curt que unes mànigues de guardapits.

Em falten hores.
Això de la secretaria tècnica de l'Any Darwin se'm menja el temps. Darrerament empelt la feina a la UIB directament amb l'alemany de l'EOI (així el duc, que fa pena, el pobre). He tingut més reunions que mai, he duit a dinar catedràtics de París, he fet de fotògraf d'una conferència, el metro ja no dura tant com solia i ja no hi llegesc tant com abans, o bé és que ja no puc llegir-hi pus.
Fa dues setmanes que no baix de 10 hores dins la UIB mateixa. I tanmateix no arribaré al Lab Meeting, com jo volia, amb l'esborrany d'un article ben acabat i havent començat ja amb les lectures sobre els neandertals.
És ver que avançam segons el previst amb un experiment sobre moral, però com que no és meu, no el veig del tot com a feina (per bé que ho és).
...
...
...
Supòs que la part bona és que el 9 de març faré la meva primera intervenció a una universitat, com a part de l'assignatura d'Evolució del Llenguatge. Dos grups, quatre hores en total. Vull fer bona impressió, així que això també ho hauré de retocar una mica.


Me falten hores... si en Dalí visqués, li compraria un rellotge.

woensdag 18 februari 2009

Journal Club, fisrt try

Ahir férem, a la fi, la primera sessió del Journal Club del Grup EVOCOG. És una iniciativa que personalment em fa molta d'il·lusió, en part perquè fou proposta meva, però sobretot perquè almanco un sector del grup se l'ha presa seriosament, sobretot la meva companya danesa de laboratori.

Cada mes feim una lectura entre tots d'un article (i de vegades amb un suplement bàsic per a introduir el lector en l'àmbit que s'hi comentarà) i el discutim i en treim els defectes i els mèrits. Ho feim en anglès com a norma bàsica. Sort que comptam amb un jove doctor que és trilingüe, nadiu d'anglès britànic, a qui podem demanar ajut en cas que no ens n'ensortim.
Malgrat que es va notar que qualcú ni tan sols s'havia llegit l'article, la resta hi participàrem activament. El tema d'ahir era "The neural basis and onthogeny of empathy and mind reading: Review of literature and implications for future research" de Tania Singer. En un principi no sabia què pensar-ne però aquest article té punts molt interessants sobre l'evolució humana. Es veu que les neurones mirall també hi estan implicades i que hi ha les anomenades neurones von Economo que només existeixen als cervells de tots els grans simis. Molt interessant, la veritat.

A poc a poc, esper que el grup pregui força i que l'engranatge intern rodi cada vegada millor. La següent proposta que férem va ser la de fer un Lab Miting, a fi de retre comptes i dur un seguiment més proper de la feina que s'hi fa.

Fa poc, juntament, amb aquestes propostes, s'aprovà un esborrany d'un protocol de benvinguda que férem també nosaltres. Hi introduïm el jove investigador en la manera de fer del grup, s'hi expliquen les activitats en les quals haurà d'assistir i participar, així com manuals bàsics dels programes que feim servir per a les anàlisis (Direct RT) o redacció dels articles (Open Office, Zotero per a la bibliografia, ambdós gratuïts), com moure's a la UIB, etc.

Evidentment, aquestes coses ja fa temps que existeixen al món germànic. Però costa d'introduir en territori 100% mediterrani. Els del continent només ho sou una mica, de mediterranis :P

Això ho necessitàvem ja, perquè d'ençà la setmana passada que hem guanyat una sala força gran per al laboratori EVOCOG, adjacent al laboratori on fins ara feia feina. Taules més grans, més llum, espai per als estudiants de màster, armari per a cada becari, zona d'exposició i reunió, exposició dels cranis i dels objectes duits d'estades entre els Hadzabe i els Massai, en fi, un espai ample i atractiu on es pot fer feina com toca.

Som força positiu respecte del desenvolupament del Grup, la veritat. Costarà una mica, però en farem quelcom verament bo i potent.

vrijdag 6 februari 2009

Any Darwin: L'expansió de les llengües arreu del planeta.


Aquest és el títol de la conferència que faig en motiu de l'any Darwin. Ara mateix n'he feta una, a un col·legi que també té cursos de Batxiller. Ha anat prou bé, la veritat.
Aquesta és una més les activitats que organitza la UIB per fer un acostament a l'alumnat de secundària, per tal de mostrar-los què podrien arribar a investigar. Com sempre, uns estaran més motivats que d'altres. Si amb això ja he fet encuriosir-ne un parell, ja me don per satisfet.


La conferència se centra, sobretot, en els següents punts:

a-) Sortida d'Àfrica de l'Homo sapiens i arribada a Àsia Menor; a partir d'on, segurament s'escampà tant cap a la zona actual de Rússia com per la costa est, cap a la Índia i cap a la Xina actuals.
Concepte d'Homo sapiens com una sola espècie, tot els membres de la qual mantenen el mateix estadi evolutiu. Escampats arreu del planeta, encara som ben iguals tots nosaltres llevat de menudes diferències.

b-) Exposició i explicació de les grans famílies lingüístiques i de la coherència de la seva situació geogràfica amb la història dels pobles.
Concepte de Familia lingüística des d'un punt de vista macro (e.g. Familia Euroasiàtica), mitjà (e.g. Familia Indoeuropea) i micro (e.g. Familia Cèltica).

c-) Explicació del fet evolutiu en els organismes i del fet evolutiu en les llengües. Constatació del canvi lingüístic a dia d'avui, comparant el català que parlam ara amb el dels padrins i aquest amb d'èpoques anteriors al s.XX.
Concepte d'evolució com a procés de canvi posant èmfasi en el caràcter neutral del terme. “Evolució” no vol dir millor.

d-) Comparació de la selecció natural de trets específics dels organismes motivada per l'entorn amb la selecció natural bona part del lèxic les llengües motivada per l'entorn. Explicació de diferències culturals i lingüístiques que tenen l'origen a l'entorn (e.g. les diferents classificacions de termes per a colors; diferents pel que fa a quantitat de termes, en llengües diferents).
Concepte de selecció natural com a factor de canvi en diversos aspectes de la natura.

maandag 26 januari 2009

Genètica a rompre!

Fa dues setmanes vaig desaparèixer totalment del món conegut. En un altre missatge comentava que no sabia quina assignatura de genètica havia d'agafar. Finalment vaig prendre la solució més fàcil i més acord a la meva manera de fer les coses (que no vol dir que correcta, simplement més intintiva): les vaig fer totes.

Llavors de descobrir que havia apuntat malament l'horari d'aquella que feia oficialment (ço és a saber, me n'havia matriculat), "antropologia molecular", vaig assabentar-me també que la tercera, genètica humana, havia tingut problemes d'horaris i que se solapava amb les pràctiques de biologia. Emperò l'alumne matriculat i jo hi estàvem convidats. Així idò, durant una setmaneta he fet quatre hores de teoria (Evolució molecular + Antropologia Humana), de 10h a 14h, i quatre de pràctiques de laboratori, de 15h a 19h. Aquestes darreres han estat especialment interessants perquè per primer cop he pogut tocar els trastos que hi fan servir (per cert, que ho férem especialment bé) i a més a més vaig poder descobrir que el meu ADN mitocondrial té l'haplogrup H, mentre que la mostra d'ADN del cromosoma Y (aquell petitó que, diuen, ens fa mascles) no tenia traces de l'haplogrup YAP (def. anglesa), aparegut a Àfrica després de la primera gran marxa (a l'estil dels Ents, però més a poc a poc). També he esbrinat que no patesc d'una patologia relacionada amb una mutació de la... (ara no trob el protocol... on és...?) protrombina, o una cosa així. En fi, que et provoca una gran facilitat per a tenir trombos a les venes, per mor que la trombina fa feina de més.

Aquesta setmana passada vàrem començar a fer la teoria de Genètica Humana, molt enfocada en l'aspecte clínic. La veritat és que en surts preocupat i has de menester repetir-te "només un percentatge molt petit ho pateix..." una vegada i una altra.
Ara, com puc estic llegint els articles de les tres, la qual cosa m'està donant un bagatge prou bo per a un principiant. Un canvi important és que ara, per primer pic, puc llegir la part de metodologia sabent què hi diuen perquè, en qualcuns casos, jo també ho he fet a les pràctiques (per exemple, una ampliació per PCR).

Tot això és molt interessant perquè ja no em sent tan tan minúscul quan llegesc sobre genètica (ara just petitet). A més a més, ara sí que ja veig les orelles al llop quan repàs articles de lingüístes que en parlen i s'omplen la boca de FOX-P2. I és que, ara mateix (no durarà gaire més), sembla que queda de puta mare escriure a un article el nom d'aquest gen. I llavors hi apuntam, hi passam fregant fregant, ho insinuam, però no, no ho asseguram (què collons n'hem d'assegurar, si no en tenim sinó just una intuïció??) que el gen podria, seria possible, per ventura es pot pensar, i un munt més de verbs en Condicional que fan pensar a la resta que no n'ha llegit res o que no s'hi dedica (perquè tenen altres coses, per ventura més interessants a fer) que ja hem descobert el gen del llenguatge. Fins i tot els més susceptibles de no creure-s'ho escriuen, almanco un cop, el nom que ara per ara et fa sortir al LinguistGoogle: FOX-P2. Au, ja ho he escrit.

El que s'hi ha esdevingut després de fer-ne just la meitat d'hores (n'he fetes 40, però només la meitat de les assignatures, que continuarem al febrer), és que ja no tenc tan clar com enfocaré el meu projecte de màster. Tot i que ja en vaig fer un per al màster de Ciència Cognitiva i Llenguatge, resulta que a partir d'enguany se n'ha de fer un també per al d'Evolució i Cognició Humana. Quines coses. Volia fer-lo sobre el FOX-P2, però, evidentment, l'hauré de fer d'una altra manera, car no vull participar d'aquest circ. És increïble com la genètica pot ésser quelcom que aporti una informació espectacular i fiable, però com, alhora, depèn de què, no hi trobaràs ni un genetista (llevat d'aquell coreà que s'anava inventant els clons mentre dormia) que posi la mà al foc a l'hora d'assegurar certs fets evolutius.

Tot això ho he escrit ara, perquè ahir em passaren un article de mestre Christiansen, un PNAS ni més ni manco, on presenta una sèrie de simulacions per veure si trets sintàctics com la marca de cas o la concordança (encara record com dos lingüístes amics meus, molt despistats tots dos, grandíssims genis ambdós, em citaven una autoritat en sintaxi "però, què és el cas? Existeix de veres el cas? Ho podem afirmar?") han pogut (atenció) co-evolucionar (això em recorda un suposat sociolingüista que també tenia delicte) amb els gens. Per a tal efecte recuperen el tema de l'efecte Baldwin i ens mostren uns grafics molt garrits. En fi, qui vulgui, que el llegesqui i se'n farà una idea.

Personalment sé del cert que, si dic en veu alta segons què de semblant, em foten la beca de les mans. En fi, històries del becari-precari. Si recuperàs la traça que tenia de petit per a dibuixar, encara en faria un còmic per a lingüístes estil Rue 13 de Percebe. Ara no, que si no, no em doctor ni pagant (vull dir encara més del que ja ho feim).

I després de tot això, en seré un expert? No. En podré parlar? Home, podré, però per a això ja hi tenim els experts, que en saben un fum. Els puc citar, puc recordar què n'han dit d'un tema que hi estigui relacionat, però la veritat, començar a aventurar i fer hipòtesis, em sembla que no. Sí, ja ho sé, aquí ningú no n'ha assegurat res. Evidentment, per això som experts en llenguatge i sabem com comentar, insinuar, però de tal manera que si no surt bé sempre siguem a temps de dir, "no home, jo mai no he assegurat tal cosa".

vrijdag 9 januari 2009

Devers per allà, polítics aplaudint Israel.

Des de fa dies un grup enorme de musulmans i no musulmans es reuneixen cada dia a Palma i protesten contra els atacs que sofreix la població palestina per part de l'exèrcit d'Israel.
Mirant una mica la història, veus que la zona no ha estat mai tranquil·la, que les tensions eren més que evidents ja abans de constituir l'estat d'Israel. Però és clar, si tens el suport dels grossos, tens moltes possibilitats d'establir-t'hi.
És interessant quantes guerres ha tingut aquest estat en el poc temps que té com a tal en l'era moderna. I quantes descobreixes que, per bé que declarades pels altres, a nivell oficial, han estat provocades amb els "atacs preventius". Una mica com el que feia Bismarck contra Dinamarca per a apoderar-se de Schleswig i Holstein.
Pràcticament sempre aquest estat ha ampliat fronteres i guanyat el territori que necessitava. Així i tot, va tornar la península de Sinaí, tot i que sempre ha mantingut les zones costaneres que més li interessaven i ara, avui dia, ja té la frontera prou ample com per estalviar-se aquests atacs preventius. Aquesta darrera frase l'he copiada pràcticament de la wiki espanyola. És una passada llegir diferents wikis i veure com n'hi arriba d'haver wikis especialment tendecioses. L'espanyola, he contrastat amb altre gent, en especial (sobre aquests temes i d'altres; si anam a parlar sobre llengües i sobre aquelles que es parlen a l'interior de l'estat polític espanyol, ja us ho podeu imaginar).

"Desde el punto de vista militar, tras dos décadas de fragilidad estratégica, Israel obtuvo por primera vez en su historia profundidad territorial, que le concedería capacidad defensiva para defenderse de la artillería árabe lejos de las ciudades israelíes y para evitarse en adelante la obligación de realizar ataques preventivos ante cada amenaza, con el coste que ello supone a efectos de opinión pública."

Tanmateix, això darrer sobre l'estalvi dels atacs preventius tampoc no és ver, car fa poquet atacaren el Líban per a estalviar-se futurs atacs. Evidentment, tothom mirà cap a una altra banda. Igual que aquesta vegada. Igual que en les que vindran. I la ONU, com sempre i com ja ens té acostumats, a fer el beneit, demostrant que, com als seus inicis, no serveix per a res que no sigui engreixar els comptes bancaris dels polítics que la componen o el dels dictadors a qui ajuden, siguin africans o no.

Vivim en un món on la falsedat és òbvia pràctica diaria. I no d'ara. Em fan gràcia els que diuen que abans la política sí era de veritat. Quan? Personalment hi estic en contra d'aquesta postura naif de veure les coses. La gent del maig del 68 tampoc no feren cap canvi realment profund i de fet qualcuns d'ells són avui dia a les altes esferes del govern europeu. Per a què enforntar-se amb els estats de veres, si els governs irreals que representen la UE o estructures de poder irreals com la ONU són tot plegat molt més sucoses? Realment és un doi, si aquest és el teu objectiu, exposar-te a que t'inflin i insultin per mor de treballar al govern minucipal o provincial, que tothom sàpiga què has fet o no, o que s'inventin coses, quan en aquestes mega-estructures tot cau tan enfora del públic quotidià que tot quant facis passarà desapercebut, i si no, sempre es pot subornar el veinat, que per això estan. I si realment te cerquen, vol dir que, o bé han de menester un cap de turc (per tapar una malifeta pròpia o despistar els periodistes) o bé tens problemes seriosos amb qualcú de dedins.

Així, és l'espècie humana. Té la capacitat de mentir i fer creure coses. I realment vivim sempre d'això. Vivim de fer creure que sabem la veritat de les coses que explicam als articles que escribim. De fer creure els nostres votants que realment farem tot quant s'ha dit durant la campanya. De fer creure els universitaris que no hi ha cap motiu personal, en la nostra candidatura a la rectoria, que no ens n'aprofitarem personalment, per exemple destinant ajudes i fons a les nostres empreses, o comprant-hi el material universitari. En el fons ho sabem i per això podem viure tranquils.

De la mateixa manera, dormim cada vespre tot i saber que el govern que ens guanyà la guerra tres vegades (1, 2, 3) i que avui dia s'entesta en voler representar-nos (n'hi ha de vinculats que realment creuen que ens fan un favor i que ens n'hauríem de sentir orgullosos de ser-ne part, de veure com una colla de Zapateros o Rajoys, o pitjor, de Jaumes Matas, o pitjor [arribarem al nivell intel·lectual de l'ameba d'aquí poquet] de Roses Estarás insisteixen en dir que ens estimen, que casda dia en aixecar-se pensen "com els podre fer un bé, avui?") continuen afavorint i ajudant l'estat d'Israel. I demà ajudaran l'estat opressor N. I llavors qualcuns se sorprenen del que feia en Joan March. Com si hagués inventat res de nou, el pobre.

De vegades, m'hi incloc, cometem el error de pensar que l'altre té en compte tot el que podríem saber o allò que noslatres sí tenim en compte. Aleshores, després de sentir el que diuen els polítics, entres en còl·lera perquè no comprens com un ésser que ha anat a l'escola obligatòria com tu, i fins i tot, diuen, ha visitat la universitat, t'amolla no sé quins dois. I penses que pretén fer-te veure el seu punt de vista. Convèncer-te. No, evidentment. No ho volen, perquè ja saben que van dirigides a tu, aquelles paraules. Perquè a més a més de parlar malament, solen ésser dels persontages més incoherents. I saben que hi estam atents. Però tan és, perquè tenen la burocràcia i l'estat agafats pel mànec. I tan és perquè, d'altra banda, a nosaltres, els que ens creim intel·lectuals, aquells que investigam i que ens passam el dia llegint i llegint, constrastan i aprenent (allò que puguem) realment no ens importa. Sabem que són uns inútils i que no aguantaríem una conversa amb ells. Però un dia, per raons insòlites (i sospit que en el fons il·lògiques), ens trobam que han fet inversions que ens afavoreixen. I ens demanam, i ara, això, per què ho fan? Bé, mentida, no ens ho demanam. Agafam les subvencions que ens permetran arribar a l'estadi que tenien fa vint anys els nordeuropeus, callam, remugam un "ja era hora" i un "mem quant durarà, això" i continuam la nostra tasca amb la ment totalment inserida en aquell món irreal que és la ciència i la investigació. Esdevenim sords i feliços de poder comunicar-nos en el nostre lleguantge artificial, ple de mentides que al món real, però som feliços, segurament perquè les mentides són més sofisticades, més "xic". I feim i reim els nostres acudits. I en acabar, a casa.

I mentre, la bolla mundial gira i gira i les bombes cauen i cauen.
Quina bèstia, que és l'humà. Com n'és de desagradable. Com n'és de cíclica la seva actuació.